NAVEGAR PEL MEDITERRANI A TURQUIA I LA SENYORA ARGENTINA. UN ENREDO AL MARROC/ Joan Llopis Torres.

Com em va explicar una senyora argentina amb evidències i figures literàries sobrades (ho va fer sense anomenar Freud, cosa que encara avui li agraeixo) Europa és molt petita. Potser jo hauria d'afegir que aquesta senyora era molt rica (en el sentit dinerari), i per això, potser, molt viatjada. Els rics, sobretot els molt rics, solen saber moltes coses, tot i que normalment ignoren i estan molt allunyats de les misèries humanes, les misèries i penúries d'aquells que no tenen, més enllà a l'horitzó de les seves dificultats, cap opció de canviar el seu destí. La línia de l'horitzó -més per a ells-, és un efecte visual, que, per no arribar-hi mai, és un miratge on s'esvaeixen les seves il·lusions, ja oblidades sense record possible en temps transcorreguts, sumides en una tràgica realitat que volen ignorar per només poder sobreviure.

En una pizzeria a Roma, es va iniciar la nostra conversa. Jo li vaig mostrar la meva estranyesa que els rics mengessin pizzes. Dient-me ella que contràriament, els rics podien ser molt humils. Em va preguntar que si es donés el cas que jo fos ric, si no menjaria mai pizzes. De cap manera senyora, de cap manera!, ni se'm passaria pel cap!. De ser jo ric, com tindria jo l'ocurrència de llençar unes monedes a la Fontana de Trevi. Digui'm, vostè els desitjos els demana o se'ls compra? Tenir desitjos és l'únic patrimoni dels pobres, per això el somiar, Tenir desitjos i ser ric és una contradicció. Com tampoc no resolen els rics els seus problemes, els paguen. Jo, si fos ric em faria anglès, anglès ric, malvat i ignorant de tot allò que no fos anglès. O estúpid com un anglès pobre, que pel fet de ser anglès, es comporten com si fossin rics, amb la mateixa arrogància. Digui'm, senyora, vostè ha vist mai menjar pizza a alguna reina o al rei d'anglaterra?, això, confirma ineludiblement el que li dic. L'única opció possible que jo fes això, seria fer-ho com ho fan els milionaris a Nigèria, no aniria a comparles al Domino's de la cantonada, em faria portar les pizzes des de Londres per British Airways, i puc assegurar-li que un servent les recull de mans d'una hostessa d'aquelles que van pintades com un semàfor a l'aeroport internacional, i les porten a casa del senyor encara calentetes, així sí. -Bé, em va dir ella, jo no hi havia pensat, però nosaltres hem vingut a menjar-nos aquesta pizza a Roma, passant per Turquia, i hem aprofitat per pujar en globus. -Em cau molt bé, vosté, senyora, perquè acostuma a donar-me la raó, li ho havia dit?

Aquí és on em va dir que els països europeus eren molt petits.

En passar navegant davant de Grècia, des de Palma, on havíem desembarcat el barco, un swan de vint-i-set metres i mig amb un pal de vint-i-tres, diguem-ho així (d'aquí l'encert de les novel·les de Patrick O'brian, que a cada cosa la nomena pel seu nom nàutic correcte, diguem amb la categoria d'autor d'un John le Carré), portat de Nova York soldat a la coberta d'un mercant. Durant dues setmanes vam fer el que calia fer, i allò imprescindible, segons l'encàrrec de l'armador, que era comprar un pernil de qualitat.

Quan la tripulació dels grans avions que fan rutes internacionals entren als hotels d'on fan escala, semblen els toreros i els auxiliars entrant en una plaça de toros. Al bufet de l'hotel, curiosament, he vist sempre que fins i tot el mateix comandant s'aixeca per servir-se ell mateix, sense que ho facin les hostesses, cosa que em sembla destacable, és en aquestes calmes quan ja les hostesses no van amb el color reglamentari als llavis que ha de ser el vermell de totes les prohibicions del món i les seves fronteres i duanes, sinó d'un verd imaginari que permet, encara que complint les regles i els bons costums, algunes llibertats, sabent que a la meva edat hi ha coses que no hauria de dir sinó per a consell d'altres.

En passar per davant de Grècia, es veu una immensa bandera pintada en una muntanya, evidentment perquè no et perdis, deu ser. És per aquestes aigües, anant aquests vaixells assenyalats i carregats d'electrònica que et localitza a pantalles curioses de tots els ports, quan reps una trucada perquè confirmis dades del vaixell i destí. En aquest cas, va agafar la ràdio un mariner de Bilbao que normalment treballa amb vaixells anglesos, que quan no hi ha res a fer, has de fer alguna cosa, em deia, ja et dic jo! Era d'Oñate, i jo li explicava que La Abraçada de Vergara no va ser a Vergara, sinó a Oñate, i aquí va néixer de la il·lusió patriòtica que li feia, una amistat que encara dura, quines coses, no?, les guerres carlines deixant Grècia per babord. Estava de parella amb una noia que portava la logística del National Geographic i tenien casa a la ciutat de Mèxic, on vivien quan podien i convivien, sense tenir fills atesa les seves transhumants professions -hi ha gent per a tot-, amb un gat, del qual m'explicava els seus hàbits i costums amb tota mena de detalls molt viscuts, no sé si per enyorança o per comprovar una i mil vegades la meva demostrada paciència més enllà de les fronteres, desconeixent ell les meves ànsies ocultes d'assassinar-lo i llençar-lo per la borda, tan bona persona era i entranyable que això no va passar mai i, ara, alguna vegada li pregunto pel gat i per la seva dona, en aquest ordre. 

Arribats a Bodrum si vas tirant d'Istanbul cap avall t'ho trobaràs, un port amb vaixells de totes les procedències i molts milionaris, tot i veure's els minarets de les mesquites i és clar una ciutat musulmana, i tot malgrat l'actual govern i totes les contradiccions d'un país frontera de civilitzacions i interessos en conflicte, reconeixes l'empremta d'Ataturk Kemal en girar totes i qualsevol cantonada vagis on vagis i facis allò que facis. Els incomptables restaurants t'ofereixen en els seus aquaris els peixos i mariscs que pots escollir assenyalant-los amb el dit, amb dret de vida o mort com un menyspreable mariscal a ulls de les pobres víctimes de la peixera, vingudes de la mateixa història tràgica i de la mateixa Mediterrània . En un sol carrer em vaig trobar a banda i banda amb més de cinquanta bars, tots amb la seva música diferent a tot volum, i sobre les taules ballaven les turques amb minifaldilla o com els donava la gana sense altres ximpleries, al ritme que tocava, vivint el futur acompanyades de la joia de tothom, entre begudes i promeses amb l'optimisme que totes es complirien o ja s'havien complert. En altres terrasses podies sopar entre cançons italianes acompanyades de guitarra i un violí nostàlgic, mirant a les llums tènues del port. 

Per motiu del meu rang a bord, jo no havia de fer res ni tenia cap obligació (pràctiques angleses), només tenir guardada la meva titulació en un calaix. Per això es va inventar la responsabilitat que, per si algú no no sap, és l'intercanvi de no fer res (si a bord d'un vaixell hi ha un infortuni i no hi ha qui el governi amb la titulació requerida, l'armador es pot trobar que l'assegurança no pagui els desperfectes o el mal que hagis ocasionat), per a una altra cosa no calia, estava embarcat amb dos experts marins, el d'Oñate i un canari que tot i ximple feia molt bé les seves feines, i un amic des de feia molts anys que jo vaig embarcar quan tenia dotze anys i aleshores, llavors, ja era enginyer nàutic, i el cuiner que era el cuiner particular del Senyor. Jo el vaig conèixer després d'arribar ell a l'aeroport venint de l'Argentina i venir al vaixell. L'havia recollit "el Canari". Després em va explicar que només arribar va trucar al telèfon que li havíem donat, i en preguntar-li a qui l'havia anat a recollir amb un cotxe llogat, que on era, el canari li va respondre "sóc aquí", a allò que l'argentí, que resultava ser el Vicepresident del Senat de la Nació Argentina, propietari de mitja Argentina del Nord, amb capital a Salta i propietari del diari d'influència 'El Tribuno', i vés a saber el què, no podia visitar les seves terres d'una tirada perquè a la avioneta se li acabava la benzina. Li va contestar que ell també era "aquí", que ara calia aclarir quin era "el seu aquí" i quin "el meu", "no li sembla?" Doncs aquest era "el Senyor" de "la Senyora" amb què passat dies em vaig menjar una pizza a Roma ("a Europa, a l'estona d'entrar a un país, si no frenes a temps ja estàs entrant en un altre sense adonar-te'n") I llavors a Bodrum al vaixell, va dir de treure el pernil. Va lligant la cosa? El cuiner de capçalera que tots sabíem que es contonava sense manies i ningú no en feia cas, va treure el pernil. Jo em mirava al salteño i pensava per a mi que com era possible que un peronista de la seva categoria no hagués temut fer curt amb un sol pernil donat el personal que anavem, cosa que també li vaig anar veient a la cara a mesura que del pernil només anava quedant l'os per al brou (brou argentí, és clar, si és que li posen os, que no ho sé, o només tall) I va anar passant.

Quan un advocat madrileny em va convidar molt amable a navegar un vaixell amb bandera de Gibraltar de Marina Smir a les Açores. Que sí que sí. Vivia a Toledo. Hi vaig fer cap, em va atendre molt bé, i d'allà a Algesires. A Algesires ens esperava una parella de murcians, ell i ella, que es veu que els durava la nit de noces i l'enamorament. Els vaig preguntar si eren del mateix Múrcia. -"No". -"De Cartagena?". -"No". "De Lorca?" -ho vaig allargar una mica-, "jo tinc un bon amic a Lorca". -"No". Ja no vam parlar mai més. Aquest punt queda solucionat. El madrileny va donar més de si. Sabia molt de tot i no deixava d'insistir que ens ho passaríem molt bé. Volia anar directe a les Açores per fer més mar. Jo li vaig dir d'entrar a Barbate i després a Lisboa, que jo me la coneixia molt bé. Li vaig parlar, sense saber per què, que una vegada havia anat a veure El Llac dels Cignes per una companyia russa a Lisboa, de l'olor de sardina, del barri d'Alfama, dels fados d'Amália Rodrigues, i de María Dolores Pradera i Calos Cano, de Maria la portuguesa, de la molt bona lletra de Cano, que amb La Proclamació de la Cobla del molt admirat per mi i per tants, Antonio Burgos, dient que "no és ni cançó ni espanyola, és cobla i andalusa" i de tot el que vulguis per veure si li entraven ganes de tastar el bacallà a bras. Que no i què no. Rumb directe a les Açores. Des que vam sortir de casa seva a Toledo fins que, després d'uns dies a la marina, no em va deixar alternativa sinó creure que "no hi havia problema a fer mar", i que en sabia prou i més. Fins a vint minuts de sortir del port a la recerca de l'estret que se'n va anar per avall i puc jurar que des d'aleshores no l'he tornat a veure a la meva vida, ni a ell ni a la parella de murcians que, dic jo, devien ser de Calasparras. Em vaig trobar amb un mar travessat i poc vent, vaig apagar el motor, vaig posar drap, i vaig resar perquè, estant ja en procés d'embalsamament, els acabara de rematar amb la innocència de jo no he estat senyor jutge, que ha estat l'aire del Atlàntic o vés a saber. Em vaig preparar un sopar d'ametlles i xocolata negra que em vaig dir a mi mateix que era amarg i de terres exòtiques, em vaig fumar un paquet de càmel, cigarret darrere cigarret, convencent-me que l'advocat i expert marí, havent comprat el vaixell a Gibraltar, l'havia amarrat al Marroc per no pagar els drets de matricula i l'IVA, a la qual cosa estava obligat si amarrava en un port espanyol tenint ell la nacionalitat espanyola ("rumb directe a les Açores", fem memòria?) He dit que era advocat?) De bon matí, havent gaudit de la travessia 'en solitari', vaig encastar el vaixell a la benzinera del moll de Puerto Banús. Me'n vaig anar a capitania quan el camió de les escombraries va obrir una porta corredissa i em van dir que per sortir del port havia d'esperar que arribés la guàrdia civil perquè veníem del Marroc, revissar-nos el vaixell, això o, voluntàriament, jo m'havia de deixar registrar i el mateix amb la bossa de viatge o el que portés. Els ho vaig pregar per favor, me'n vaig anar al vaixell, vaig agafar la meva bossa, em van dir que no calia registrar-me, els vaig donar dos petons a cadascun, els vaig dir que no els oblidaria en la vida, vaig agafar un taxi a Màlaga, vaig agafar un AVE i vaig aparèixer a Atocha amb pantalons curts, sandàlies, la jaqueta del vestit d'aigües i la cara blanca per la sal, em vaig menjar un entrepà de qualsevol cosa, vaig arribar a Tarragona on m'esperava un amic amb el cotxe i em vaig oblidar de l'assumpte. Tinc pocs dubtes que el van amarrar ben lligat i no el van deixar sortir fins a pagar el vint-i-vuit per cent d'impostos del valor del vaixell. De vegades m'hagués dit la veritat "necessito que algú em porti el vaixell a les Açores per no pagar el que em toca d'entrar en un port espanyol, fes-me el favor, i no dir-me "ho passarem bé". No he rebut mai una trucada d'agraïment del Ministeri d'Hisenda

 

Esta dirección de correo electrónico está siendo protegida contra los robots de spam. Necesita tener JavaScript habilitado para poder verlo.