Som un Estat laic? / Joan Llopis Torres

Sense llegir aquest escrit, tots sabem la resposta, tant si ens hem dit a nosaltres mateixos que sí o que no. Ens hem contestat segons qui som, segons siguin les nostres conviccions, segons la nostra religiositat, o per causa de no tenir cap fe ni pràctica religiosa. I aquest és (segons el meu parer, això quedi dit) l'error. No és un error qualsevol.

Aquest és un error de conseqüències greus o, per a altres, de conseqüències desitjades i, per tant, no tenen per aquests cap gravetat, sinó un efecte restaurador de tots els mals d'una societat. Diguem ràpid que tots dos estan equivocats i, aquí, sens dubte, sí amb conseqüències pernicioses per a la nostra i qualsevol altra societat, sobretot si aquesta disjuntiva es discrimina des de l'Estat, amb evident ignorància o fent trampes en aquest solitari que, aquí també, només juga el diable, encara que sigui un diable laic o sigui un diable religiós, que en tots dos casos és el mateix, ja que estem parlant precisament de les alternatives del diable. Doncs, si com a resultat a hores d'ara de la Història amb majúscula, no establim un estat laic, podríem pensar amb més raó que un sant que establim un estat medieval. O amb més raó que qualsevol altre que no cregui en els sants i no obstant estigui carregat de raons. I, anant tancant el cercle, torna a estar algú fent trampes en aquest diabòlic trencament del que s'hauria de plantejar en altres termes diferents. Els termes que distingeixen la moral de l'ètica, sent aquesta última la que ha de conduir la conducta dels ciutadans i la de l'Estat. L'ètica i la moral són la mateixa cosa, ja que es tradueix en la conducta apropiada de cadascú de nosaltres, si bé l'àmbit d'aplicació al qual responen aquestes conductes ètiques o morals són diferents, l'ètica respon a conviccions cíviques, la moral és dependent de cada particular doctrina religiosa que qualsevol pot practicar segons les seves creences i llibertat religiosa, allà on existeixi, lamentablement sempre en conflicte en societats polaritzades, inexistent en altres i quan no, manipulada. Aquesta última (les manipulades), sovint, més vergonyosa, ja que es dóna en societats suposadament avançades en valors que no tenen res a veure amb aberracions superades que, una altra vegada suposadament, viuen en present i no en passat (el que creiem equivocadament deixat enrere), però, veient una geografia aquí (la nostra) i una altra allà (com l'Índia, que viu aquests conflictes socials permanentment sense resoldre, per posar un exemple en què en aquests mateixos dies, avui, hi ha el seu govern sumit en aquesta partida en la que totes les cartes estan marcades i només somriuen déu i el diable, o aquells que guanyen, una estona uns i una altra estona els altres, i així serà fins que els tramposos deixin de fer trampes, o fins a la fi dels dies, i, segons aquests mateixos, encara més enllà.

Ens hem contestat a aquella pregunta, que sí? (Si som un estat laic o no ho som?). Ens hem contestat que sí perquè així ho expressa la nostra Constitució que obliga totes les nostres lleis i obliga la nostra conducta?, però, no hem dit també que d'origen i voluntàriament (d'això en tenim la certesa) no existeix aquesta voluntat de lliure convivència sense imposicions dels uns sobre els altres?, De debò no existeix una corrupta -per fingida- voluntat només en aparença de viure, que significa conviure, en aquestes llibertats? Bé, Ningú vol ser cec i no veure, però als ulls de la intel·ligència que són els ulls de l'enteniment, a molts els és igual, sinó no veure, aquesta miopia interessada que, d'altra banda, sempre acaba en les mateixes conseqüències de la ceguesa.

Per seguir al mateix exemple, es pot veure què passa a l'Índia.

A l'Índia es va legislar -per dir-ho aquí en gruix i sense cap detall- en contra dels musulmans, ciutadans establerts, que practiquen la religió de l'Islam (que això són els musulmans, no els moros, que d'aquestes pols i aquestes confusions vénen aquests plantejaments que tant incideixen en la nostra societat, que tant motiven polítics oportunistes (aquell diable), fent-se ells els ignorants o fent-nos ignorants a nosaltres. Ara, en aplicació de lleis antimusulmanes, el conflicte és novament inevitable, una altra vegada la ceguesa oportunista dels polítics de pas curt allunyats d'horitzons de llibertats i noblesa. Aquí en patim d'uns quants ben notoris, es distingeixen per voler lleis discriminatòries segons l'origen d'aquells a qui aplicar-les, també per ètnies i segons la seva religió, també els atribueixen una incidència més gran en la delinqüència, quan es poden dir dues coses, una, que l'aplicació de les lleis, és a dir, la justícia, és igual per a tots, és així o hauria de ser així de senzill; això, sense valorar de cap manera el color de la pell, origen, el sexe de qui delinqueix ni quines són les seves creences, la referència està en els drets humans, no en l'atribuïda candidesa als qui creuen (creiem) en la igualtat de la justícia i en aquests drets. L'aplicació de la llei és suficient. I dir el segon: Per a un estat laic, l'única i millor legislació sobre religions és la que no existeix, llevat que obliguin a alguna conducta contrària a la llei d'aquest mateix estat (només dit per entendre millor la no necessitat de cap legislació que ho contempli, doncs ni això és necessari, sinó tot el contrari). S'entén que la religió i les seves pràctiques, en cada cas, és d'àmbit privat, i res de públic no concerneix ni és de la seva influència, és així o hauria de ser així de senzill. També a les escoles. La religió és, si escau, només d'àmbit familiar o privat sense cap altra possible transcendència. Ni a les escoles la religió hauria de ser optativa i diferencial, només el coneixement, no la pràctica i cap proselitisme.

Com entendre que en un estat laic s'escolaritzi massivament els nens i nenes en escoles religioses, que vol dir doctrinals.

(En l'extrem d'aquesta dificultat d'entendre, com a particularitat, es pot llegir que encara hi ha almenys trenta-tres col·legis concertats a cinc comunitats autònomes que separen nens i nenes en tot l'ensenyament obligatori, tot i que la llei educativa impedeix el finançament públic de col·legis no mixtos, estant la majoria vinculats a l'Opus Dei, cosa que indica l'abandó, la deixadesa i la supeditació de l'Estat a l'Església catòlica. Una organització religiosa que ha estat acusada de proselitisme agressiu, secretisme, sectarisme, de difondre creences ultraconservadores, de recerca de poder i influència política, i de fer servir mètodes coactius amb els seus membres, amb abús de poder i sotmetiment de les dones, "algunes deixades pels seus pares a l'Ordre, van treballar des dels dotze anys en règim d'esclavitud", emparant-se en la defensa del sacrifici que porta a la santedat, portant-lo al sacrifici corporal, fins a la mortificació. Una membre de l'Opus, la primera vegada que va anar al cinema amb un company de feina va pensar que a la sortida li cauria un llamp a sobre. Estava segura de la mort. El dia que va ingressar a l'Opus Dei tenia 14 anys. Aquesta és la mateixa Església Catòlica que l'Estat laic espanyol permet legalment educar a les escoles concertades i privades: A l'Església catòlica regular, en una encíclica, el Papa Joan XIII orientava els fidels catòlics a la mortificació.

Un informe estima que 216.000 nens van ser abusats per sacerdots catòlics entre 1950 i 2020, i que tenir en compte els abusos comesos per altres empleats de l'església catòlica augmenta el nombre total al voltant de 330.000. Al voltant del 80% de les víctimes eren nens.

De fet, res estranya que hi hagi cultes de possessió per esperits, supersticions i santeries, sacrificis d'animals i sacrificis humans. Moltes creences amb cultes diversos, com el culte als ancestres, tenen origen africà i van ser escampades per tot el món per les rutes de l'esclavatge, com a tot el continent americà. La santeria, en una de les seves regles, és una religió que té els seus orígens a la tribu africana Yoruba: un poble provinent de Dahomey el que avui coneixem com Benin, així com també de Nigèria, escampada al llarg del riu Níger -en un escrit publicat "Vuelo para pollos" que es pot trobar a Google, s'explica com un dia vaig travessar pel pont d'Onitsha aquest immens riu. Un altre assumpte rellevant de conflicte religiós és el terrorisme de Boko Haram, que fa pocs dies va segrestar 285 escolars a l'estat federal de Kaduna. Sabent que moltes vegades els conflictes religiosos amaguen altres misèries.

La troballa de cinquanta cadàvers i restes humanes en un bosc del nord nigerià ha revelat l'existència de ritus satànics i santuaris dedicats a la "màgia negra" pels quals la policia ja ha detingut trenta persones. Van ser 50 els cadàvers trobats en avançat estat de descomposició, així com 20 cranis i esquelets, en diversos santuaris en un bosc de l'estat d'Anambra, segons ha informat avui la televisió (...) practicaven sacrificis humans per "agradar o aplacar els déus".

Els sacrificis humans són l'ofrena d'un ésser humà a una deïtat en senyal d'homenatge o expiació.

"Una núvia infantil a Nigèria sobreviu als abusos domèstics i a l'intent de sacrifici humà". Per què ens estranyem? No ens explica la Bíblia que Abraham, molt resolt, tot decidit, anava a sacrificar el seu fill Isaac per provar la seva fe, fins que un àngel el va aturar i li va oferir un xai per al sacrifici? On és la diferència?, Quin és l'escàndol? Parlem d'Abraham!

Yuyu és un terme emprat per designar algunes pràctiques màgico-religioses de la religió tradicional de l'Àfrica Occidental, també es refereix a l'ús d'objectes per realitzar actes màgics o de bruixeria. Aquí, nosaltres sabem el que és un "yuyu".

En sostenir un rosari durant la pregària, els creients representen la Verge Maria amb una rosa de la Corona de Roses. Significa el do de la brillantor espiritual. Si una persona decideix regalar un rosari a una altra persona, indica que el rosari serà la seva guia a la vida quotidiana. Un rosari, una estampa o una medalla religiosa o un escapulari ara són recordatoris, ara protegeixen els qui els usen.

El pitjot engany és enganyar-nos a nosaltres mateixos. La millor legislació és la que no existeix, ni per afavorir ni per perjudicar, per això cap col·lectiu podria ni hauria de creure's perjudicat. Dit això sabent-nos en una monarquia, en un Estat, que es sosté amb pilars insostenibles, per la ficció d'aquests pilars i les seves conductes, tot inconsistent i sobre fingiments per interessos que no tenen res a veure amb aquestes llibertats i drets de les persones, que defensem per sobre de les falsedats amb què gran part de la nostra societat defuig aquests drets dels altres, no ja a aquests drets i a aquestes llibertats, sinó molt pitjor i degradant per a la nostra societat, a les persones que haurien de gaudir d'aquests beneficis que ens relacionen els uns amb els altres.

Aquest manament, si ho fos, només seria ètic, seria només una crida; si fos un prec, només ho seria cívic i social, i es resumiria en un de sol, en ell mateix: La religió, les creences i la fe de cadascú, a casa seva i tancada amb clau, i, a les escoles, a totes les escoles de l'Estat, totes públiques, si més no a Catalunya, pel que fa a la religió, les creences i la fe de cadascú, tancades amb pany i forrellat.