JOAN LLOPIS TORRES / L'ATRACADOR CONFÚS

Si jo fos un delinqüent -tots ho som poc o molt, no t'enganyis, doncs si t'asseguressin que no t'agafarien si atraquessis un banc, t'afanyaries a anar a la sucursal més propera dient que et donessin tots els bitllets de gamma alta, "els de cinc ni se'ls miri, i els de deu i vint els dóna vostè a un pobre", i "si us plau afanyeu-vos que estic nerviós i he de sortir corrent per normativa de l'ofici, ja m'entén" (tot i la seguretat promesa de que la policia del país està de vacances o ocupada, com és natural, amb la cosa política), llavors passejant cap a casa, passant pel bar per presumir d'intrèpid aventurer davant dels amics: "Noi, dificil...!, dificil i arriscat!".

O sigui, que a sobre d'atracador, mentider. I això que t'estaves dient a tu mateix que no eres ni una mica delinqüent, ni una mica, “res de res!”, et deies. I ja ho veus, acabes d'atracar un banc. Malament!, molt malament!. Però no t'has de preocupar, no ets un atracador, no es donen les condicions perquè ho siguis, no les compleixes, no la imprescindible. La condició imprescindible per ser un atracador de bancs és que t'agafin, si no, no, si no ho sap ningú no ets un atracador, el que ets és un home ric, va així la cosa, i hem quedat que a tu no t'han agafat. Només en cas de ser detingut i haguessis sortit amb la teva cara fingida de bona persona al diari, que s'hagués fet públic, series un atracador. Com que no t'han agafat, no ho ets. I a més, ho estàs explicant als amics i t'estàs callant que sabies que no t'agafarien. Com som la gent, no?. Bé, tu!, això, tu!, que t'amagues a tu mateix la teva delinqüència i les teves misèries! Miserable! T'he sentit a dir, parlant de delinqüents, segons tu -deies-, que als immigrants que delinqueixin -no faig anar sinònims de delinquir perquè estic declinant el verb-, els havien d'expulsar immediatament i sense miraments del país. Després, que als sense papers. A tots. Et vas anar animant i, total, que entre atracament i atracament, com vas molt ràpid, et sobra temps per fer fora els que no són del teu poble, no són propietaris del poble, vull dir. Per no tenir-ne no tenen ni un hortet. No ja un solar al carrer Major, no, ni un hort als afores. No tenen res. Doncs fora! Per fugir de la misèria i no tenir ni papers ni un hort, tots a la frontera! Ets ple de confusions i misèries, noi. O sigui, que tu que ets un vulgar xoriço, un lladre de bancs, ara resulta que pretens ser el propietari del país, de la nació, vull dir, del carrer Major i de tots els horts, els horts que fan tan bonic amb les verdures tan ben posades i tot el que hi ha als horts tan bonics, l'amo de tot. Jo ho trobo molt lleig això que dius. Trobo que no està bé. Escolta, tu que ets un delinqüent, perquè ara ja se t'ha descobert -a tots els miserables se us descobreix-, tots els miserables presumiu de ser-ho i us descobriu sols (per miserables presumits). Normalment sou ben poca cosa. Miserables, però poca cosa. Només els miserables poden voler fer fora aquells que fugen de mil misèries. Sent curiós, que els que són a la presó amb llargues condemnes, diguem els que per a tu serien els delinqüents normals, no ho sé, els que són del teu hort, del teu país, que malauradament és el meu i comparteixo amb tu, i amb tants com tu, d'aquí la desgràcia, només somien escapolir-se i fugir a la frontera, cosa que tu vols fer amb els immigrants. Curiós! Què et sembla! Què et sembla senyor propietari de la terra i del destí dels teus semblants, senyor miserable!, tu, que et sents l'amo, i solament ets el propietari de totes les misèries!